MOR UN DELS DEFENSORS DEL CATALA A LA FRANJA

Els que van conèixer aFrancisco Beltrán Odri coincideixen a assenyalar-lo com un polític coherent i honest,i una persona de conviccions cristianes profundes que va saber buscar l’entesa i la concòrdia, des de la seva Fraga natal i com a diputat a les Corts d’Aragó, en un territori de frontera tan sensible com el que separa (i hauria d’unir) Aragó i Catalunya. Francisco Sisco Beltrán no va tenir una infantesa fàcil. Procedent d’una família humil –el seu pare era jornaler i la seva mare feia feines en altres cases–, la situació va empitjorar durant la guerra i la postguerra. Després de la contesa civil, el seu pare, militant del POUM, va haver d’exiliar-se a França. Beltrán Odri no va tornar a veure’l fins trenta anys després, quan va anar a abraçar-lo, ja moribund, a Montauban (França), on està enterrat, moltaprop de la tomba d’Azaña. Sisco va començar a treballar amb vuit anys fent diversos oficis: ajudant de pastor, peó de paleta, temporer agrícola… “Eren temps de treballar molt i dur, per una pesseta diària, més els àpats”, recordava en una revista local. Amb catorze anys és contractat en la construcció del pont sobre el Cinca, on cotitza,per primera vegada, a la Seguretat Social. Amb 17 anys, animat pel rector de la seva ciutat, Beltrán entra en contacte amb els jesuïtes de Lleida per fer exercicis espirituals i posteriorment, coincidint amb una greu lesió a la columna causada per la feina, aprofundeix en la lectura de l’evangeli i d’autors com Cardijn i Foucault, que van marcar el seu posterior compromís amb els desfavorits. Va començar l’activitat pública durant el franquisme en organitzacions com Joventut Obrera Cristina (JOC) i la Germandat Obrera d’Acció Catòlica(HOAC), de les quals va ser durant molts anys president provincial i delegat espanyol al congrés de la JOC, a Roma, el 1957. La seva militància política va començar a finals dels anys cinquanta a Convergència Socialista de Catalunya, on va fer molta amistat amb Joan Reventós, i després al Partit Socialista d’Aragó

(PSA), del qual va ser un dels fundadors, i va intervenir en les negociacions per a la fusió d’aquest grup amb el PSOE. Va ser candidat al Congrés dels Diputats pel PSA en les eleccions del 1977 i al Senat pel PSOE en les del 1979, any en què també es va presentar a les eleccions municipals, en què va resultar elegit alcalde de Fraga per majoria relativa amb el suport dels dos regidors del PCE. En les tres convocatòries següents va obtenir majoria absoluta: 13 regidors de 17. També va ser membre de l’Assemblea Provisional Autonòmica i va resultar elegit diputat de les Corts d’Aragó en dues legislatures, del1983 al 1991. Els anys setanta, va encapçalar les protestes contra el projecte d’instal·lar al Cinca una central nuclear i vapresidir l’associació que aglutinava els col·lectius que s’hi oposaven. A mitjansm dels vuitanta va ser un dels alcaldes que van impulsar i van firmar la Declaració de Mequinensa a favor de la defensa i la protecció de la llengua catalana a la Franja d’Aragó i del seu ensenyament a les escoles. Quan es va consumar la segregació de les parròquies de la franja oriental d’Aragó pertanyents al bisbat de Lleida, i la seva adscripció al de Barbastre-Montsó, Beltrán va encapçalar la firma d’un escrit de cristians de base de la comarca del Baix Cinca a favor del manteniment de les seves parròquies dins de la diòcesi lleidatana. Així mateix, davant el conflicte entre aquestes dues diòcesis pel patrimoni de les esglésies aragoneses segregades, Sisco Beltrán es va mostrar partidari d’un acord amistós i oferia comasolució la creació d’una subseu del Museu Diocesà de Lleida a la Franja on s’exposessin aquestes obres en litigi. La seva vida política institucional va acabar l’estiu del 1992, quan, fidel a les seves conviccions, va dimitir com a alcalde de la seva localitat en registrarse uns greus esdeveniments racistes en què un grup de joves va apallissar diversos immigrants magribins i bona part de la població demanava la llibertat dels presumptes implicats. Francisco Beltrán va morir en un hospital barceloní dissabte passat, 26 de gener, on va ser traslladat des de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, en no poder superar una intervenció quirúrgica derivada dels problemes cardíacs que tenia des de feia 15 anys. Deixa vídua i tres fills.

MARIO SASOT