MIRAR CAP AL CEL

Quan es van formar els Pirineus, la terra va tremolar en un racó de la Noguera i es va produir una arruga monumental. El massís del Montsec, el més important del Prepirineu, va emergir d’est a oest i les seves parets van emmarcar un microclima especial. Hi ha corrents tèrmics únics (ho saben els amants del parapent) i els núvols es resisteixen a franquejar aquests tremends guardians de pedra. El bioquímic Joan Oró va insistir en el fet que no hi havia cap lloc igual a tot Catalunya per mirar el cel i estudiar les estrelles. I allà hi ha el Parc Astronòmic del Montsec, que es va inaugurar el mes d’octubre del 2008, i el Centre d’Observació de l’Univers, que és la seva versió lúdica. Fins al 12 de setembre mantindrà uns amplis horaris d’estiu. O sigui, està obert tots els dies, excepte els dimecres. Els dilluns, a la tarda (de 16.00 a 1.00 hores). Els dissabtes, en horari superintensiu (de 10.30 a 14.00 i de 16.00 a 2.00 hores). I els dimarts, dijous, divendres, diumenges i festius, amb el mateix horari intensiu, encara que tanquen una hora abans. La visita de dues hores costa 6 euros durant el dia i 8 euros si es fa de nit. L’entrada és gratuïta per a menors de cinc anys. En tots els casos, l’experiència astronòmica inclou un passeig per l’exposició permanent sobre les característiques naturals del Montsec, el parc dels telescopis i un impactant planetari, l’Ull del Montsec. La seva cúpula de 12 metres de diàmetre es retira per mostrar el diàfan cel del Montsec mentre unes pantalles mostren la visió des d’un telescopi o bé ofereix sensacions cinematogràfiques a la seva gran pantalla en forma de volta. De dia es projecta El secret del coet de cartró, un viatge pel sistema solar explicat als nens, o Evolució, que repassa la història del cosmos. De nit es pot veure el documental Stars. L’experiència del parc pot resultar molt diferent depenent de l’hora. Quan hi ha llum, els telescopis apunten cap al Sol. Els nous equips permeten veure’l en tres colors, amb l’ajuda dels guies. Però de nit és quan el cel del Montsec mostra que és realment únic. No hi ha cap altre lloc amb una contaminació lumínica tan baixa. També és possible participar en un taller de robots, on s’ensenya com aquests recullen mostres per a investigació, o en una sessió d’iniciació per a joves astronautes (amb reserva). El 25 de setembre, a més, comença el cicle de concerts Música sota les estrelles.

Camí del Coll d’Ares, s/n. Àger (Lleida). Més informació al telèfon973.053.022 i a la pàgina web

www.parcastronomic.cat

Congost de Mont-rebei en kaiak: una meravella a tocar de casa

El congost de Mont-rebei és una meravella natural que els catalans tenim a tocar de casa però que no coneixem. Als Pirineus catalans els rius baixen de nord a sud i les muntanyes van d’oest a est de tal manera que els rius, quan les travessaven, han excavat amb el temps uns congostos espectaculars. El congost de Mont-rebei és resultat de la intersecció del riu Noguera Ribagorçana amb la imponent serralada del Montsec: quan es troben el riu baixa a 500 metres de cota sobre el nivell del mar i el Montsec té una alçada en aquella latitud entre 1.300 i 1.700 metres, de tal manera que els espadats que el riu ha generat en molts llocs superen els 500 metres de paret vertical.Aquest estiu amb tota la família hem baixat i pujat en kaiak pel congost de Mont-rebei, en una excursió plàcida i tranquil·la per uns paratges naturals magnífics. Gràcies a que el pantà de Canyelles enguany es troba al 66% de la seva capacitat (és un pantà més gran que el de Rialb), hem pogut anar i venir, i banyar-nos i aturar-nos, al llarg dels 3 quilòmetres que van del congost de Mont-rebei fins al congost del Seguer, atès que la cua del pantà enguany cobreix amb una làmina d’aigua tot el congost. Quan aquest pantà, de 28 km de cua, està baix en el congost de Mont-rebei el riu Noguera Ribagorçana és un riu d’aigües braves, que s’ha de baixar amb canoa pneumàtica i la travessia llavors no és pas tan plàcida.

Lo riu és vida. Efectivament, enguany hem pogut anar i venir amb kaiak pel congost de Mont-rebei i, havent-hi anat amb els nens, hem plegat a l’hora baixa. Pujant pel riu a quarts de quatre de la tarda hem gaudit de les dues úniques hores de sol en que la llum inunda tot el congost i il·lumina una aigua que és ben negra la resta del dia. A aquella hora no hi ha vianants que s’arrisquin a passar pel camí excavat a la roca, a uns 25 metres d’alçada sobre el nivell de l’aigua i la solitud és llavors total i absoluta. Uns voltors ens han estat sobrevolant una estona, entre les dues parets verticals a banda i banda... i mentre remem riu amunt per tornar cap a casa, l’ermita romànica de la Mare de Déu del Congost i la medieval de defensa de Girveta es veuen tota l’estona entre les dues parets de roca. La nena ha perdut el casc i el Xavier ha girat cua a buscar-lo, mentre nosaltres cinc remem plàcidament riu amunt, impulsats pel vent del sud que ens empeny... el congost de Mont-rebei és llavors un indret únic, una lloc imponent de gran solitud però que alhora ens proporciona una meravellosa plenitud...

Lo riu és vida. El riu Noguera Ribagorçana, que entre El Pont de Suert i Alfarràs fa de frontera entre Catalunya i Aragó, és un riu regulat només per les empreses hidroelèctriques pel que fa als cabals que hi baixen. Una vegada vaig veure Tomàs Molina mostrant per TV3 aquest riu a l’alçada del Pont de Montanyana, ensenyant un misèrrim cabal d’aigua tot dient “vegin, vegin, que no hi ha aigua”. Efectivament, aquest estiu també hi ha tornat a baixar un cabal ínfim d’aigua, exactament 1 metre cúbic per segon de mitjana diària(podeu veure els cabals de rius i pantans en temps real per internet awww.chebro.es).

El que pràcticament ningú no sap és que per un túnel subterrani de 15 quilòmetres paral·lel al riu, un túnel que neix a Sopeira (al pantà d’Escales) i que torna al riu tot just abans del congost de Mont-rebei (a la cua del pantà de Canyelles, passat El Pont de Montanyana), Endesa hi fa passar 30 metres cúbics d’aigua per segon. Aquest túnel construït a cota constant provoca un altre salt d’aigua addicional per generar electricitat, a banda dels salts que els embassaments d’Escales, Canyelles i Santa Anna ja generen per aquesta empresa. El resultat és un riu Noguera Ribagorçana entre pantans sense vida, que a l’estiu fins i tot fa mala olor perquè hi baixen més aigües residuals de granges i pobles que no pas aigua potable. Si a l’hivern visiteu el meravellósmonestir romànic de Sopiera, envoltat d’oliveres mil·lenàries i de les altíssimes muntanyes del congost d’Escales, veure com els camions van i vénen per aquest túnel subterrani per a netejar-lo.

Fins abans de la construcció dels pantans ara fa 50 anys, el riu Noguera Ribagorçana no es podia travessar sense un pont per causa del cabalós flux d’aigua que portava, tal com avui encara delata l’amplíssima llera del riu. El meu pare m’explicava que el soroll del riu era eixordador a un quilòmetre de distància, i això és degut a la rapidesa amb què l’aigua baixa de les muntanyes. Ribagorça vol dir “riba curta”, és a dir, poc espai per a baixar un gran desnivell: d’El Pont de Suert en avall el riu discorre ja per cotes de 700 metres però les muntanyes que el nodreixen encara fan1.800 metres, com és el cas de la Serra de Sant Gervàs, que presideix la vall dels voltors, davant d’Areny de Noguera. De fet, a El Pont de Suert aquest estiu hi ha baixat 15 metres cúbics per segon, de tal manera que no s’entén perquè de Sopeira en avall Endesa només en deixa baixar un.

Aquesta és una qüestió de salubritat de l’aigua del riu, més que no de navegabilitat. Perquè el referent del riu veí Noguera Pallaresa, que baixa paral·lel per la veïna comarca del Pallars, és lacerant per als ribagorçans: els cabals que a l’estiu, durant el dia, són alliberats durant unes hores pels pantans de la capçalera (uns cabals que superen els 10 metres cúbics per segon),permeten al riu Noguera Pallaresa la pràctica de molts esports d’aigua com el ràfting, i donen vida a la pesca i als càmpings, generant un gran dinamisme econòmic.

Al Noguera Ribagorçana, en canvi, el trist metre cúbic per segon que hi baixa a l’estiu vol dir que l’aigua en molts llocs no supera els 20 centímetres d’alçada,és a dir,un pam d’aigua: això vol dir que l’aigua a l’estiu s’escalfa fins als 25 graus, de tal manera que tota la pesca desapareix del riu (les truites de riu, per exemple, no poden viure per sobre dels 15 graus). I això que l’aigua del riu Noguera Ribagorçana baixa glaçada, perquè és aigua de neu!!

Fins al juliol el kaiak pel congost de Mont-rebei s’ha de fer amb un vestit de neoprè ja que l’aigua baixa a 10-12 graus de temperatura. Només quan l’aigua del riu troba la cua del pantà de Canyelles l’aigua, a més de navegable, és practicable per al bany atesa la molt més alta temperatura d’una aigua quieta que d’una aigua brava. El Kayaking de Mont-rebei el realitza l’empresa de Xavier Bergua, fill del Pont de Montanyana que ofereix la possibilitat de baixar per aquest congost dels mesos d’abril a octubre (www.kmr.es).

Bona notícia: l’Agència Catalana de l’Aigua va guanyar fa pocs mesos un plet a Endesa, relatiu a qui té la potestat de fixar el cabal ecològic d’un riu,entenent com a tal cabal el nivell d’aigua que el riu ha de tenir sempre per a mantenir la vida aquàtica. El 4 de gener de 2010 el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va donar la raó a l’ACA, depenent de la Conselleria de Medi Ambient. Endesa ha presentat un recurs de cassació al Tribunal Suprem en contra d’aquesta sentència perquè entén que “perjudica la seva activitat”, però la sentència favorable a l’ACA del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya és un primer pas i una gran notícia per combatre situacions com la que afecta al riu Noguera Ribagorçana. Per bé que l’ACA només gestiona a Catalunya les conques internes i que els rius lleidatans depenen de la CHE, la sentència del TSJC desmunta un per un tots els arguments de l’empresa hidroelèctrica (per a més informació vegeu El País, 08.04.2010) i constitueix un molt notable precedent.

Espanya és l’únic país europeu que encara no ha enviat a la Comissió Europea els cabals ambientals dels rius de l’Estat espanyol. Aquests cabals són exigits per la Directiva Marc de l’Aigua i aquesta directiva establia un termini de tres anys, el qual va expirar el 31 de desembre de 2009, per a què aquesta informació fos enviada a la Comissió Europea. Entre el juny i l’agost 2010 he presentat sis preguntes a la Comissió Europea relatives a aquesta qüestió, que inclouen des del cabal del Noguera Ribagorçana fins al cabal ambiental del Delta de l’Ebre (disponibles a www.tremosa.cat) un cabal, per cert, que la Confederación Hidrográfica del Ebro encara no s’ha dignat a quantificar.

Si teniu una estona, no ho dubteu: aprofiteu que enguany hi ha aigua abundant als pantans i feu un tomb amb kaiak pel congost de Mont-rebei.

LA FEINA BEN FETA NO TE FRONTERES

Marta Serradell, impulsora y propietaria de Xolís d’Adons (Casa Ramon), la recien estrenada fábrica artesana de embutidos autóctonos de la Ribagorça situada en Adons, núcleo agregado del Pont de Suert, se muestra sorprendida ante el éxito de la producción de su primera temporada, inicada hace apenas tres meses. En este periodo ha agotado existencias y ha vendido 5.000 unidades de “xolis”, producto estrella de la fábrica y marca. Así lo ha hecho saber a través de su página web, de facebook y su blog, donde avisa a los clientes que el nuevo stock de “xolís” no estará listo hasta octubre “porque necesita un grado de calidad”, por lo que de momento sólo puede ofrecer secallona, paté, pa de fetge y embutido de l’Avegoda. El aviso aparece en los enlaces internautas de la marca desde el pasado lunes y, según explicó ayer Marta Serradell, “nos hemos visto superados por la gran demanda de nuestros productos, sobretodo desde hace un mes en que inauguramos oficialmente la fábrica”. La venta, sin embargo, se inició dos o tres meses antes, a finales de la primavera y desde entonces se han acercado hasta Adons multitud de clientes (turistas y vecinos de la zona) atraídos por el atractivo añadido de que se trata de la primera fábrica artesana de embutidos de la Ribagorça (además de otra que funciona en Barruera). La curiosidad por ver de cerca la fábrica, los productos artesanos y el privilegiado paraje natural de Adons, donde los embutidos se secan y curan con el aire del Aneto y la Maladeta, entre otras cimas ribagorzanas, han hecho de Xolìs d’Adons uno de los descubrimientos y éxitos gastronómicos del verano en la comarca, como ya le ocurrió hace unos años a la primera marca de quesos de oveja de la Ribagorça, Or de Corroncui, en el núcleo con el mismo nombre y muy cerca de Adons. Marta Serradell informó ayer que mientras se elabore el nuevo stock de “xolís”, la fábrica seguirá dispensando el resto de productos como la también apreciada secallona, de la que lleva vendidos más de 200 kilos. Xolís d’Adons es un proyecto muy personal de Marta Serradell, propietaria de Casa Ramon de Adons tras el fallecimiento de su marido, que hace casi dos años solicitó al Ayuntamiento del Pont de Suert la cesión de las antiguas escuelas de Adons para instalar la fábrica de embutidos. El consistorio accedió a cambio de que Serradell rehabilitara la planta baja como local social. Así lo hizo y financió la restauración de todo el edificio (la primera y segunda planta albergan el obrador y el secadero) con la ayuda del Leader, y hace un mes la fábrica ya funciona.

LA TERRETA DECIDIRA A L'OCTUBRE SI INICIA EL PROCES DE SEGREGACIÓ

La Associació de Veïns La Terreta celebró ayer una reunión en la Torre de Tamúrcia, pero ante la escasez de asistentes, acordó posponer cualquier decisión sobre su segregación de Tremp a una próxima reunión en octubre. Según explicaron fuentes vecinales, la Conselleria de Governació ha contestado la peticiòn de la Terreta de segregarse a través de una carta que ha enviado tambièn al Ayuntamiento de Tremp, y en la que explica cuál es el procedimiento de segregación y constitución de entitad local menor o municipio.Los vecinos tienen claro que quieren segregarse, pero aún no han decidido la figura administrativa que adoptarán, si entidad local menor o municipio.

CONEIX LA TERRETA

L’Alcalde del Pont de Suert, Albert Alins, explica els beneficis de que la Terreta sigui municipi independent de Tremp, una segregació més lògica que la de la Canonja. Ramon Tremosa explica a la cloenda les possibilitats turístiques de la Noguera Ribagorçana i les 5 preguntes formulades al Parlament Europeu per a recuperar el cabdal ecològic de la Noguera Ribagorçana entre Sopeira i El Pont de Montanyana. Diferents investigacions sobre geologia, història, art romànic i gastronomia es presenten en una Jornada que ha omplert la Sala d’Actes de Casa Sullà i part de l’altra sala superant les expectatives dels organitzadors. Les entitats organitzadores incitan a la recerca com a eina de desenvolupamet cultural i econòmic d’un territori que és la Ventafocs de Catalunya i Aragó i s’ofereixen a assessorar a futurs estudiants de batxillerat, investigadors universitaris i erúdits locals.

PRIMERA JORNADA CULTURAL CONEIX LA TE RRETA: LES IMATGES

A l'acte inaugural, Albert ALINS, ALCALDE DEL PONT DE SUERT va fer un breu repàs de la situació de l'administració local en temps de crisi i de com el moviment segregacionista de LA TERRETA DECIDEIX fer una realitat que és crear un AJUNTAMENT PROPI A LA TERRETA que tot i tenir poca població i recursos ecònòmics, la lògica geogràfica el fa més coherent que el recent creat Ajuntament de la Canonja, el número 947 de Catalunya.

Recordem que LA TERRETA la formen els antics municipis de SAPEIRA i ESPLUGA DE SERRA que van tenir AJUNTAMENT PROPI fins a 1970, any en que tot aquest ampli i quasi despoblat territori va passar a TREMP, a les acaballes de la Dictadura Franquista. AVUI dia, com deia en Albert ALINS, compartir serveis, alguns dels quals jas es fan amb l'Alta Ribagorça és més coherent que amb el Pallars Jussà.

La conferència inaugural, a càrrec del geògraf de la Universitat de Barcelona, JOAN TORT i DONADA va servir per contextualitzar geogràficament la Terreta. Sota el títol: "La Terreta: més enllà de les fronteres", Joan TORT exolicar les característiques geogràfiques i demogràfiques de la Terreta, partint de quatre idees força:

1. País de frontera,

2.Els Prepirineus

3. Les arrels

4. Un lloc per pensar en futur,

De manera molt pedagògica i doscumentada, en Joan TORT va anar explicant els diferents punts que ajuden a entendre el passat, el present i el discurs de la Terreta del segle XXI.

El geòleg Lluís ARDÈVOL i ORÓ, de Geoplay S.L, descubridor dels dinosauris d'Areny on es va trobar una nova espècie que porta el nom d' "Arenyosaurus ardevoli", va explicar el mapa geològic de la Terreta i les diferents capes que es poden veure, o no, al contemplar un paissatge tant ric, com és el de la Terreta:

conglomerats d'Espills, Argiles i gresos d'Escarlà i Espills, calcàries i margues del Mas de Concurrell, capes roges d'Esplugafreda, gresos d'Areny,margues del Castellet, turbidites de Torre de Tamúrcia, margocalcàries del Barranc de Miralles, argiles amb blocs del Barranc de les Mançanes, calcàries de Sant Gervàs i margues de Sopeira

Francesc FITÉ i LLEVOT, professor d'història de l'art de la Universitat de Lleida, un dels màxims coneixedors de l'art romànic català a les terres de Lleida i la Franja, va oferir una xerrada sobre "anotacions d'art romànic català i Santa Maria d'Alaó", Francesc FITÉ, va anar explicant les diferents característiques de l'art romànic català i com algunes d'elles es poden veure en moltes esglèsies d'aquesta vall, entre elles Santa Maria d'Alaó o Sant Pere d'Orrit, entre d'altres.

Maria Rosa PONS i VILARASAU, va apostar per la recuperació de les recceptes de la cuina tradicional i com a mostra va explicar com es fa el mostillo de mel, un plat que els assistents van poder degustar junt als entrepans, pastissos, cafès i llet que l'irganització va oferir a la pausa.

A més a més, d'aquesta recepta, Maria Rosa Pons va oferir també bibliografia sobre cuina de l'Alta Ribagorça i els Pallars com a cuina tradicional propera. I del mostillo de mel...no cal parlar-ne, una veritable delícia de la Terreta.

L eurodiputat Ramon TREMOSA i BALCELLS va explicar que el Noguera Ribagorçana entre Sopeira i El Pont de Montanyana és un riu segrestat i quasi sec gràcies a les elèctriques.

Si s'acomplis el cabdal ecològic i es pactès amb les elèctriques es podria fer activitats turístiques i recuperar el riu com per a activitats turñistiques tal com succeeix al Noguera Pallaresa i llavors podria ser un riu viu tal com es demostra a la Noguera Pallaresa o a la zona de El Pont de Suert i El Pont de Montanyana o empreses turístiques fan activitats i esports al riu i el riu és vida, tal com indicava el títol de la xerrada . Ramon TREMOSA, partidari també de la segregació de la Terreta, va explicar les 5 preguntes que va fer al Parlament Europeu el passat mes de juliol i que afecten al cabdal ecològic del rius i al Noguera Ribagorçana i que es pot consultar a la seva pàgina web

L' historiador Carles BARRULL i PERNA, va explicar els orígens històrics de la Vall Mitjana de la Noguera Ribagorçana, la importància d'Orrit a l'època prehistòrica i antiga i com arriba fins al segle XI que cedeix protagonisme a favor d'Areny de Noguera.


Carles Barrull explicà el poblament musulmà, les batalles de Carlemany, el pactisme amb els comtes de Tolosa i apostà per un comtat a la Noguera Ribagorçana entre el 913 i el 975 amb seu a Orrit que fou engolit per Pallars i Ribagorça i posteriorment al 1006 Pallars agafaria les viles d'Areny de noguera i Montanyana que no tornarian a ser ribagorçanes, i aragoneses, fins al 1322.

Tambés es van presentar dues novetats editorials de Pagès Editors: "La Guerra Civil a la Ribagorça" del CERIB fou presentat per un dels autors i co-editors del llibre: Carles BARRULL, Secretari General del CERIb i Cap de l'Àrea de Ciències Humanes i Socials:
Un Ball per la República fou presentat per un dels autors Josep ESPLUGA. Aquestes dues novetats suposen una nova aproximació a un temps no tant llunyà, però que en molts aspectes, encara és molt desconegut a la Ribagorça i la Llitera, no cal dir-ho a la Terreta.

Fotos
Àlex de Barreda

Textos agafats de
http://laterretadecideix.blogspot.com

ES PRESENTEN 2 LLIBRES A LA RIBAGORÇA

Las localidades del Pont de Suert y Vilaller organizaron ayer sendas actividades literarias, que tuvieron una buena aceptación por parte de muchos vecinos y otros visitantes que se encuentran de vacaciones por la zona. Ambas propuestas consistieron en la presentación de dos libros: Rellampandinga. Etnotextos ribagorçans, de José Antonio San Martín y editado bajo la supervisiónde Ramon Sistac y Jordi Suïls (UdL) y la colaboración del Centre d’Estudis Ribagorçans, y Excursió als Carantos de Vilalller, respectivamente. El primero recoge la tradición oral ribagorzana de la literatura, la cultura popular y la dialectología y fue el másvendido el pasado día de Sant Jordi en l’Alta Ribagorça, y el segundo es un recorrido por los senderos de la cultura y la historia local de Vilaller (editado por el Centre Excursionista de Vilaller, que el lunes realizará dicha excursión). Ambas publicaciones ya se encuentran a disposición de los interesados.

L'ALCALDE DE VILALLER "CASTIGA" A JUANILLO, EL DEL TIRO

El feriante Juan Manuel González, más conocido en la Ribagorça como Juanillo del Tiro, ha denunciado a este periódico que el Ayuntamiento de Vilaller no le ha dejado instalar su salón de tiro en las fiestas del pueblo que se inician hoy. Según el popular feriante, que trabaja en todas las fiestas de la Ribagorça desde hace casi 40 años, la última vez que habló con el alcalde y el concejal de fiestas en abril le dijeron que estaban disgustados con el libro que Juanillo del Tiro publicó de sus vivencias en la comarca y que “si no me instalaba en la fiesta de este año mejor”. Según el alcalde Jaume Monsó, “estamos disgustados porque en el libro trata mal a Catalunya, a Vilaller y a la gente de Vilaller, pero no le prohibimos que se instale en la fiesta porque ni tan siquiera ha presentado solicitud, no le daremos facilidades para que se instale pero si viene tampoco le echaremos”. Juanillo ha decidido instalar estos días su salón en la fiesta de Bonansa.

TOTS CONTRA DE LA MAT

Las estacas aparecidas en el Pallars Jussà marcando uno de los trazados de la línea de muy alta tensión (MAT) proyectada por Red Eléctrica Española en esta zona ha provocado la aparición progresiva de pintadas contrarias a este corredor eléctrico de 400 kW que debe unir Catalunya y Aragón pasando por el Pallars Jussà. Vecinos de esta zona es muestran totalmente contrarios a la MAT del Pallars y temen el impacto negativo que puede ocasionar en el territorio. A Sara, una vecina dels Masos de Lliminana, le pasará la línea a pocos metros de casa, donde ha encontrado una estaca colocada, y explica que si las torres pasan por este punto ella cambiará de lugar de residencia y teme que igual que ella lo hagan otros muchos vecinos. Sara se muestra clara y contundente: “sí a mí me pasa una línea por delante de casa yo me marcho e igual que yo mucha gente se puede plantear lo mismo”. Las estacas aparecidas, de las que todavía no han recibido ningún tipo de explicación los Ayuntamientos afectados cómo son los de Castell de Mur, Temple y Gavet de la Conca, ha puesto en alerta a alcaldes y vecinos. Lluís, miembro de la Plataforma Contra la Autopista Eléctrica Isona-Monzón, explica que no entiende como por un lado se dinamiza turísticamente esta comarca y por la otra se proyecta un corredor eléctrico por el medio de zonas de interés natural o patrimonial como el pantano de Terradets o el conjunto monumental de Mur. Lluís ha lamentado la carencia de información de la que disponen y ha dicho que da la impresión que todo se quiera hacer a escondidas dado que las estacas han aparecido de la nada. Desde que aparecieron las misteriosas estacas han ido apareciendo pancartas y pintadas contrarias a la MAT en los diferentes municipios de la comarca. Cada día son más evidentes y se pueden ver letreros contrarios en la C-13 a la altura de Cellers o Salàs de Pallars o en balcones de Tremp, entre otros

Los antiMAT decidirán mañana si se movilizan

La Plataforma Unitaria anti MAT ha emitido un comunicado en el que anuncia que convoca una asamblea para el próximo sábado 14 de agosto en Puente de Montañana. El objetivo prioritario de esta reunión es “poner en común y estudiar a fondo todos los datos con los que contamos... ..planificando también las acciones de todo tipo que se consideren oportunas para frenar el atropello que se está llevando a cabo”. Denuncian también que se están saltando los trámites administrativos.

LA VINYA A LA TERRETA: MOTIUS PER L’ESPERANÇA

PASSAT:

La Vinya va ser un dels pilars econòmics de la Terreta. Mostra d’això és que a totes les masies encara s'hi conserva una finca anomenada “la Vinya” i que acostuma a ser la millor finca de la propietat. Ara a “la vinya” s’hi conrea cereal, farratges pel bestiar o bé ha quedat erma. Aquest són els 3 cultius que més abunden a les antigues vinyes i, en definitiva, a totes les finques.

Al mas de Barreda "la Vinya", aquest any, està sembrada d’alfals. Prop de 10 hectàrees que pasturen les ovelles, però que en un altre temps van ser vinya de raïm. De la importància d’aquest conreu al Mas encara hi queden empremtes. Al celler, una tona molt gran, d’uns 7.000 litres i que actualment reposa desmuntada en un racó, dóna testimoni que de vi se’n feia... i molt. A pis superior del celler una habitació sencera anomenada, aquí, picador. Encara s’hi pot observar en aquest espai el forat per on la barrolla (el raïm desprès de trepitjar-lo o, més endavant, picar-lo), queia directament a la tona per iniciar tot el procés de fermentació.

Però no només al Mas de Barreda hi queda el rastre del vi. A les altres dues masies baixes de Sapeira, el mas de Lluell i el mas d’Alfonsa, encara conserven el celler i el tros anomenat la vinya.

PRESENT

Les grans vinyes van anar desapareixent. Al mas de Barreda la vinya es va deixar de conrear ara farà uns 50 anys i se’n va plantar una de més petita (la vinya nova) d’una hectàrea aproximadament. Els treballs de la vinya es van mecanitzar, ara ja no s’havia d’ensulfatar amb màquines manuals penjades de l’esquena, tampoc s’havien de cavar a mà. La producció era pràcticament pel consum familiar i per la venda a granel als veïns i amics.

El procés d’elaboració va canviar. El vi negre, tan típic del passat, va desaparèixer. La tona on s’hi dipositava la barrolla (raïm picat) té un ull (part superior frontal per on es pot accedir a dintre de la tona) molt estret. Només la canalla podien entrar per aquest accés per treure la barrolla un cop fermentada, i així poder-la premsar i fer vi negre.

Però la canalla del mas de Barreda va desaparèixer i la gent gran no podia entrar a la tona perquè no passava pel forat. La solució que es va adoptar va ser ajuntar els dos processos;

picar i premsar al mateix moment i fer vi “clarete”, un vi que només s'aguanta una campanya i que dins d’un porró ha acompanyat els menjars familiars durant els últims anys.

El Mas de Lluell ja fa molt temps que va arrencar la vinya i en va deixar només una renga, que actualment també ha desaparegut. El mateix camí ha seguit la vinya d’Alfonsa.

FUTUR

Aquest és l’últim any de la vinya de Barreda. Sembla que se’n faran càrrec uns nous vinaters. Poca experiència però molta voluntat. És la solució per mantenir viva l'última vinya de la Terreta. Totes han desaparegut.

Diuen que la vinya té futur, que el canvi climàtic convertirà aquestes zones (a uns 800 metres d’altura) en els llocs òptims per fer-hi vi.

MOTIUS PER L’ESPERANÇA

El municipi de Santa Engràcia es troba situat a uns 10 Km (en línia recta) de la vinya de Barreda. Té pràcticament les mateixes condicions climàtiques (750-850 metres d’alçada).

Raül Bobet es va instal·lar l’any 2000 al celler Castell d’Enclús, que al segle XI havia pertangut a Bernat I i que l’any 1151 va passar a ser propietat de l’ordre Hospitalari, que hi va plantar vinya. Entre les moltes millores i innovacions, ha introduït a la zona la varietat anomenada Riesling, d’altíssima qualitat.

A la collita del 2008 ja es va embotellar 2 blancs, L’Eklam i el Taleia. El primer és un Riesling/Albarinyo, amb una producció de 7.800 ampolles. El segon és un Sauvignon blanc/Semillon fermentat en bóta i se n'han obtingut 8.200 ampolles. Aquests vins han sorprès als crítics internacionals.

Raül Bobet és enòleg format als celler Torres (que també ha plantat vinya a la zona, però s’emporta al Penedès tota la producció) d’on va marxar l’any 2004 i que ara hi torna com adjunt a la direcció general .

Aquest cap de setmana he anar a una boda a Viladrau, al restaurant Mas d’Osor.

El cuiner és el televisiu Nandu Juvany. Explicar el menú és complicat. Tot boníssim, una selecció culinària que serà difícil oblidar. Felicito al Francesc i a la Míriam, que són els que ens hi van convidar, per l’elecció d’aquest espai.

Dins d’aquesta festa gastronòmica el vi triat per acompanyar les carns va ser un Susterris de Castell d’Enclús. No cal ni dir la sorpresa/admiració/alegria de poder gaudir en un espai únic d’un vi, pel meu gust, també únic.

El futur del vi a la Terreta està clar, només cal gent com Raül Bobet que aportin la seua saviesa a l’hora de fer vi. La matèria primera hi és, només cal trobar la tècnica... i els diners.

Àlex de Barreda