QUI DEFENSA EL CATALA A L'ARAGÓ: CAPITOL 11

Bona relació de veïnatge

SR. DIRECTOR:
És curiós, però sempre són els mateixos els que van d’un pal, però són sempre els que més pals a la roda posen a la bona relació de veïnatge entre els que vivim en localitats a la vora de Lleida. Els mateixos que posen el crit al cel i s’irriten perquè una cosa tan clara com anomenar català un patrimoni lingüístic d’una part d’Aragó que viu a la Llitera o el Baix Cinca, i que sempre, igual que el castellà, té el català com una llengua pròpia, com així en el seu dia la Mancomunitat de la Llitera ho va aprovar en ple com una llengua més. Sense fer soroll, però portant a una institució el que passa al carrer cada dia. Per als que vivim a Lleida, ha sigut la ciutat on hem estudiat, treballat i on, per exemple, el Club Deportivo Binèfar i el Lleida Esportiu tenen un conveni de col·laboració, però no perquè vulguin colonitzar-nos, sinó perquè estem a poc més de quinze minuts en autovia i des de sempre hi ha una relació de germanor. El que sí que volem és que els nostres fills puguin estudiar a la Universitat de Lleida, que hi hagi un acord en la sanitat i que els trens que uneixen Lleida, Binèfar, Montsó i Saragossa recuperin la parada a Almacelles i tinguin horaris per connectar amb l’AVE. Si fas un tomb per Fraga o Binèfar, ningú tindrà un atac pels béns, perquè és un tema que han de resoldre les persones a qui  competeix. Cada dia estic més convençut que els que tenen atacs de sentir-se envaïts i defensen que el català com a llengua no és una riquesa cultural o volen buscar l’enfrontament amb els béns són els mateixos que han deixat morir l’estació de ferrocarril, que no han buscat acords amb la sanitat i als quals l’autovia Osca-Lleida importa un rave. Quan vaig a Lleida, em sento a casa, i quan la gent de Lleida ve a Binèfar o a Fraga, són a casa. No hi ha més misteri que una bona relació pròxima, i és missió dels poders públics legislar el que en l’àmbit de carrer, dia rere dia, és una realitat. La resta és tapar altres problemes o desinterès.
JOSÉ LUIS PARICIO CASADO. PERIODISTA
ePublicat al diari Segre el dijous dia 19 de juliol 2012